Teatre i dansa a Barcelona: les obres que no et pots perdre

Feia sis anys, des d''Una gossa en un descampat', que no vèiem Vicky Luengo dalt d'un escenari a Barcelona. Un temps en què s'ha fet un nom amb majúscula a Madrid, fins al punt que l'any passat hi va estrenar l'obra del moment, el 'Prima facie' de Suzie Miller que es va alçar amb el premi Olivier al millor nou text britànic de 2022. Una peça exigent, dura, que demana una 'prima donna' capaç de recórrer el camí espinós de la Tessa Ensler, una advocada litigant avesada a sortir-se amb la seva defensant agressors sexuals i que haurà de passar el mateix calvari que les dones contra les quals actua.

No és gens fàcil, el que fa Luengo durant més d'hora i mitja de funció. I arriba un moment en què aconsegueix aquella cosa tan difícil en un teatre, que és fer-te oblidar que ets en una platea amb gent al voltant, fer-te creure que el que veus és només per a tu. 'Prima facie' és trepidant, magnètica i fa que no només la Tess hagi de fer front als seus fantasmes, sinó que obliga tots i cadascun dels espectadors a preguntar-se si el sistema funciona, si les dones estan prou protegides davant de l'abús. Tothom és innocent fins que es demostri el contrari, cert, però per què sembla tan fàcil no pagar pel que has fet, sobretot si tens diners i poder?

Els VV.AA. marxen deixant el pavelló ben alt, després de deu anys en què han demostrat que és viable fer un teatre estètic de text a casa nostra, d'aires centreeuropeus. 'Baby no more' és una obra expansiva, que parla d'ells, d'aquesta dècada, però que també va sobre la joventut que se'n va i de les dificultats que ha hagut de travessar una generació que acaba de superar la trentena i que no ha gaudit d'un panorama artístic gaire lluït.

Tot comença amb una mena tràiler entrant a la sala Tallers del TNC, buidada de grades i amb el públic escampat per l'espai. A dins del camió hi ha una conversa. Un cop aparca, comença el xou. Clara Aguilar, Max Grosse Majench, Elena Martín i Laura Weissmahr aviat surten a escena. Marc Salicrú condueix el vehicle. Són ells, els VV.AA., amb Anna Serrano que s'ha quedat aquesta vegada enrere, entre bastidors, per dirigir la peça des de fora. Els acompanyen dos intèrprets que han col·laborat altres vegades amb el col·lectiu, Marc Cartanyà i Sandra Pujol. Al seu voltant, el públic, peça clau del xou.

L'Àlex (Pau Escobar) acaba de tornar a casa després de passar un any a la presó. Al descampat on va passar algunes de les millors estones de la infantesa i l'adolescència, es troba en Pol (Nil Cardoner). Amb ell i la Carla (Mireia Vilapuig) van crear un triangle indestructible, millors amics per sempre. Fins que l'Àlex va marxar a viure a una altra ciutat, va fer nous amics i va cometre una bestiesa.

Així comença 'Qui estigui lliure', una obra de Xavi Buxeda d'esperit 'redneck' que explora les relacions de tres joves marcats per la vergonya i la violència. Sempre han estat a prop, però hi ha algunes coses que no s'han explicat. I quan l'Àlex torna de passar una temporada entre reixes, el passat i el present esclaten.

D''Entrevistes breus amb dones excepcionals' a 'Breu introducció al western'. De les històries de cinc dones nord-americanes a la vida d'una família masculina amb tres generacions d'homes. De la Sala Petita del TNC a la minúscula Sala Flyhard. I un mateix autor, Joan Yago, que aquesta primavera està vivint el seu desvetllament com a autor dramàtic més enllà de la seva companyia, La Calòrica, a través de dos textos bessons que va escriure fa uns anys i que, per fi, han tocat escenari.

Entre l'una i l'altra, entre 'Entrevistes breus' i 'Breu introducció', no hi ha gaires punts de connexió més enllà de l'adjectiu. La peça que s'acaba d'estrenar a la Flyhard té més a veure, potser, amb 'Tot el que passarà a partir d'ara', el text que va arribar al Lliure el 2023. Perquè hi ha un dol. Aquí, un dol que ja ha arribat, ja que fa dos anys que va morir la mare. Allà, un dol que està venint, perquè la peça parlava d'un noi que viu els últims dies del seu pare.

El pretext de l'obra frega gairebé la ridiculesa: quatre amics es troben per fer canviar d'opinió un d'ells, que fa mesos que està convençut que la Terra és plana. Però el resultat final és magnífic. Perquè l'obra va fent giragonses, se salta semàfors en vermell i efectua salts al buit brillants. La peça que han escrit Marc Angelet i Jordi Casanovas és d'una reeixida orfebreria dramàtica i els intèrprets que la fan possible ens ho fan creure tot, fins i tot, sí, que la Terra té la forma d'una pizza.

A 'Conspiranoia' no hi ha cap gest que sigui debades. Per què en Roger (Eduard Farelo), la parella de la terraplanista (Clara, Àurea Márquez), col·loca les cadires com si es tractés d'imitar un tribunal? Per què ella apareix en escena amb un vestit com d'anar a pescar al riu? Per què l'Àlex (David Vert) vesteix una camisa de lleopard? Per què la Sònia (Mia Esteve) és tan visceral en la seva primera intervenció davant la Clara? Tot acaba tenint una resposta i mai no és la que ens podem imaginar d'entrada.

És curiós, el teatre. Pots tenir un text contrastat per 25 segles de tradició, dos dels millors intèrprets del país, unes possibilitats espaterrants, i sortir-te'n només a mitges. Perquè la 'Ifigènia' d'Alícia Gorina al Teatre Lliure és això, un muntatge que promet, que exclama bellesa, que sol·licita una mirada atenta, però que acaba en una destral que tots saben on és i volen desenterrar, actors i actrius pujant i baixant escales i un cor que canta els peus de pàgina.

El dramaturg Albert Arribas ha fusionat les dues parts de la història escrita per Eurípides al segle V aC, 'Ifigènia a l'Àulida' i 'Ifigènia entre els taures', en una proposta coherent, sintètica, que es posa en marxa amb l'anunci del sacrifici de la filla d'Agamèmnon i Clitemnestra perquè els vaixells grecs puguin atacar Troia per rescatar Helena i acaba amb el retrobament d'Ifigènia amb el seu germà Orestes en territori dels bàrbars, amb l'objectiu de tornar a Grècia. Res a dir. El problema passa entremig, fins i tot abans, quan l'espectacle comença i tenim un cor de cinc noies que ens va oferint informació que no ens cal, un curset accelerat de mitologia grega.

“Què és la vida?”, li pregunta la Fujiko al Tetsuo. Fa sis anys que són en una residència per a gent gran i ella té Alzheimer. S'acaba de despertar i no ha reconegut el seu marit com a tal. Diu que encara no s'han casat, que és el seu promès i demana a la direcció del centre que posin un biombo entre els dos llits, per pudor. Ell intenta seguir-li el corrent, no trasbalsar-la ni contradir-la. Per això, quan li llança la pregunta, ell li demana que la contesti ella. “La vida és l'amor”, li diu la Fujiko.

Blai Bonet, als seus dietaris, va deixar anotada una frase determinant: “A l'horabaixa de la vida, serem jutjats sobre l'amor”. I 'Lluna plena', la novel·la d'Aki Shimazaki que Àlex Rigola ha adaptat al teatre, parla d'això. Perquè la Fujiko (Lluïsa Castell) i el Tetsuo (Andreu Benito) han passat tota la vida junts, des que els van arranjar el casament. Van tenir dos fills, van patir el tràngol de perdre una filla. Però, s'han estimat?